A tu, amiga
Aleshores era quan arribava a casa. Amb un mig somriure a la cara. Eres una persona diferent, inusual, única. Eres l’excepció que comfirmava la regla. La regla que la societat és, en certa manera, igual.
Les hores passaven, amb les paraules que hem deixat estampades en els bancs on ens assèiem aquelles humides tardes de diumenge.
A poc a poc, canviaven els punts de vista segons les circumstàncies que ens envoltaven. Eren dues vides paral·leles, dues opinions completament diferents, que argumentàvem a la nostra manera….
Recordo que, intentant reorgantizar el meu cap, les meves idees, les meves maneres de fer i desfer, procurava ser-hi sempre i fer les coses de la millor manera posible; però costava tant treure’m aquella roca que duia sobre… Fer-les en el moment oportú m’era com…no sé, exageradament difícil, però t’estimava tant… bé, encara conservo aquella estima: tan excepcional com tu, ho era la meva admiració.
En tu dipositava tota la meva confiança, i aprenia moltissim fent petar la xerrada, aquelles estones del migdia.
He anat sempre molt a la meva, és cert, però desitjava ser, algun dia, una de les persones a les que tu consideraves especials. Tot i que moltes vegades m’hi havies fet sentir. I encara m’hi sento, quan escolto aquella cançó…
Necesitava arribar a significar el que tu significaves per mi…
Sé que ara potser no saps ni tan sols on sóc, ni què se n’ha fet de mi…
Però, un dia, si mal no recordo, et vaig dir que buscava una manera per dir-te què significaves per mi. I ara vaig més enllà de simples paraules, de pensaments…
Aquí tens uns sentiments, més enllà de les paraules que els expressen. I una vegada més, perdona per no ser-hi, ara com ara. T’he perdut la pista, i fa temps que et busco…
Escric això amb l’esperança que aquests mots algun dia t’arribin i et recordis d’aquella amiga que t’agraeix, de tot cor, com l’has ajudat en els seus pitjors moments d’aquella adolescencia.
Per tu, Clàudia
Darrere d’un vel.
Si els teus ulls tenen alguna cosa que amagar,
Llàgrimes per aguantar,
Espatlles per mullar…
Si només arribar tens ganes de marxar,
No has obert els ulls i ja els penses en tancar,
tens pànic a fracasar..
Posa’t devant del mirall, mira’t bé,
No facis cas a ningú més
Ets una princesa darrere d’un vel.
Creu-te a tu,
Fes cas als teus ulls quan et diuen:
Que realment vals,
Que sabràs tirar endevant.
Que algun dia, relament, et podràs arrivar a estimar…
Si la teva mirada està plena de pors,
I els llavis et tremolen,
Si les imatges t’empresonen,
I t’obliguen a mirar al terra…
Si veus que l’exigència et domina,
I no vas enlloc,
Posa un “stop”, i ràpid, toca el dos.
Posa’t devant del mirall, mira’t bé,
No facis cas a ningú més
Ets una princesa darrere d’un vel.
Creu-te a tu,
Fes cas als teus ulls quan et diuen:
Que realment vals,
Que sabràs tirar endevant.
Que algun dia, relament, et podràs arrivar a estimar…
Crida fins que t’esclàti el coll,
Revela’t a aquest món fastigos,
Planta cara a les teves pors.
Creu-te a tu,
Fes cas als teus ulls quan et diuen:
Que realment vals,
Que sabràs tirar endevant.
Que algun dia, relament, et podràs arrivar a estimar…
Llàgrimes de mel.
Ara cauen llagrimes de mel…
Dolçes com el record,
D’uns ulls que em deien, soc teu…
Uns llavis que besaven els meus…
D’un sol cor, compartit
Entre l’amor i el desig…
De estar junts fins a morir.
Vas srtir del meu llit,
Deixant-me allà,
Mentres que jo, no parava de plorar
I queien llàgrimes de mel…
I el vent se m’endú amb la tempesta…
On tot es fosc i complex…
Sembrant el dubte entre la memoria…
Cegant els ulls de les coses més valuoses,
Deixant-me veure el fons d’un forat negre,
Que m’absorveix cada vegada més…
I cada nit, mirant per la finestra,
veig com la lluna es comença a gelar…
I cada matí, just a trenc d’alba,
Puc contemplar com el sol es va ofegant …
I es que en el meu món ja res funciona,
Tansols cauen llàgrimes de mel…
I el vent se m’endú amb la tempesta…
On tot es fosc i complex…
Sembrant el dubte entre la memoria…
Cegant els ulls de les coses més valuoses,
Deixant-me veure el fons d’un forat negre,
Que m’absorveix cada vegada més…
On es la teva mà, cercant la meva?
On és aquell, “no em deixis mai”?
Perquè vas voler deixar-ho perdre,
I mai més ho vols recuperar..?
I el vent se m’endú amb la tempesta…
On tot es fosc i complex…
Sembrant el dubte entre la memoria…
Cegant els ulls de les coses més valuoses,
Deixant-me veure el fons d’un forat negre,
Que m’absorveix cada vegada més…
Ofegant-me amb llàgrimes de mel,
Que van cremant-me la pell,
Que crean el pànic dins meu,
Que van matant-me dolçament…
La princesa que no escuchaba
Ingénua de ti… creíste tenerlo todo sin tener nada. Oscuras mañanas de verano te envolvían entre aguas de mar saladas y arenas aparatosas, por las piernas te trepaban, hacia arriba, al encuentro de tu corazón. Y la piel ansiaba ese calor que el viento antes te regalaba, con precisión en cada movimiento, desinteresado te acariciaba tu pelo y lo hacía bailar.
Era la luna quien te arropaba y el sol quien te besaba al despertar.
Maldito el día en que lo encontraste de cara, ese silencio que no paraba de gritar. Gritaba tu nombre, pero tú no atendías, vino para avisarte de tu final. Debiste velar en cada segundo, por esa visita e intentarla rectificar…
Ahora tú, inerte y pasaban los días, ignorante de ti, no le dejaste ni hablar.
Oías, oías, pero no escuchabas…mientras que al espejo le suplicabas, esos ojos, ese cuerpo sin tener que ahogarte entre lágrimas. Llantos, llantos y más llantos, ahora ya no tuyos sino de los demás.
Gente que te quería, pero te encerraste, los olvidaste, presa del egoísmo, el cual te daba de comer ambición y esa autoexigencia que te asfixiaba y te enterró, entre el mármol ausente, sin espejos, sin complejos, sin nada con que comparar ese cuerpo, ese rostro…
Aislada, por no querer escuchar.
Amor i Mort, estranya parella.
I les gotes de la pluja jugaven a caure una rere l’altre ràpidament pel vidre de la finestra.
Mentre, jo recolzava el front contra aquell vidre humit... i de tant en tant tancava els ulls per escoltar millor la música de la pluja que queia i mullava sense pietat tots els carrerons de la ciutat. Un dia més, havia acabat recordant-lo... inevitablement tornava a acompanyar la pluja amb crits que ressonaven en la meva ànima, que ningú no sentia, però a mi m’eixordaven... Sola, al que ara era únicament el meu pis, tapada amb una manta que havíem comprat a Escòcia en el nostre primer viatge junts... era de quadres, com les típiques faldilles dels escocesos... la vam veure en una petita botiga d’allà i aquells quadradets ens va fer gràcia. Encara conservava la seva olor... i cobrint les meves espatlles semblava com si fos ell qui m’abracés... però jo plorava perquè, per sort o per desgràcia, sabia que no era ell qui m’abraçava, era un dels molts records que em quedaven... Records d’aquella persona que va entrar a la meva vida sense cap tipus de modèstia, i que, per si fos poc, també s’havia quedat el meu cor. I se’l va emportar, així, sense més ni més, amb ell, i no me’l pensava tornar, mai. Mai, podria tornar... jo passava els dies davant del televisor, però jo, seguia sense veure-hi res. La Judith i el Pol venien a veure’m de tan en tant, però era en va...
I totes les cançons que havíem ballat, amb les que ens havíem emocionat, no paraven de sonar, una rere l’altra, i les llàgrimes ballaven al compàs de la música... De tan en tant anava a passejar pels carrers on sempre anàvem, ell i jo, agafats de la mà...
Un dimarts, sense poder suportar més aquella situació, vaig córrer, vaig sortir corrents de casa, així, com un rampell, i vaig començar a córrer sense cap sentit en concret... tots els carrers em semblaven iguals... feia sol, però per a mi hi havia tempesta... I vaig acabar a un parc, on vaig caure exhausta pel cansament que m’havia provocat la correguda... L’endemà, dimecres, em vaig despertar allà al mig del parc, rodejada de gent i tot just em pujaven a una ambulància... em vaig adormir de nou... i em vaig despertar al llit d’una habitació de l’hospital. En realitat pensava que m’havia despertat, però no era així, el cos no em responia com jo li ordenava al cervell, no podia obrir els ulls, només podia sentir-hi... I recordo que vaig sentir com el metge deia a les infermeres que era morta... de sobte vaig veure que havia arribat el meu moment, vaig tenir por. El metge no parava de parlar. I jo tenia molta por. Pànic. Però sentia la veu del metge que poc a poc s’allunyava de mi dient:
-Sí, s’ha mort d’una taquicàrdia...
Una taquicàrdia? Vaig pensar. Però només jo sabia que l’amor m’havia matat. La mort havia seduït l’amor, fent-lo seu... i així, aquesta parella em va adoptar, i em va fer anar amb ells... Amor, Mort... No trobes que s’assemblen? Però, és clar, només fan parella quan les dues formen part de la teva vida... Jo estava enamorada d’ell, que era mort.
- Així que és per això que ets amb mi, amor?- li va dir ell... Ho havia sentit tot i va corre a agafar-li les mans, mirant-la als ulls, plorosos , que esclataven d’amor...
Aquí habrá sobrepoblación de pensamientos, tomen precauciones.
((Algunos textos estaran en catalán, que es mi lengua))